El parbulari

- Avui anem al parbulari.
- No fotis! El parbulari? Ja no tenim edat no?
- No, és que no es tracta d'edat, sinó de nivell!
- Com?

Prop del Refugi de la Mussara hi ha una zona teòricament per principiants a l'escalada que n'hi diuen el parbulari. Tot té una explicació.



Doncs jo... Sincerament...Potser els parbulitus d'avui en dia estan molt preparats però em sembla que era una paret més aviat de EGB eh?

Espeleologia

Tot el que puja, baixa. Doncs no podiem baixar més, aquest cop roca subterrània. Les coves de l'Espluga de Francolí. Tot va ser idea del Ferry, però no vam tardar gens en apuntar-nos hi. Comencem l'aventura.. el primer pas és posar-se el tratge tèrmic. En el vestidor es viuen autèntiques escenes de cinema còmic.

A l'expedició ens acompanyen un grup de russos, una parella i un matrimoni amb un nen. En total som 15 acompanyats de dos monitors molt de la conya.

Una agradable nova experiència comença quan ens fan entrar amb el tratge ja posat en una bassa d'aigua per aclimatar-nos al medi. Els carburs fan una pudor considerable i és que el de'n Ferry té una mica de fuga... però al final ho solucionem. Entrem a les coves per la part de museu i de seguida que arribem al fons ja trobem el primer pas és un foradet que sembla que no hi hagi de passar ningú, però s'hi passa molt bé i fàcil. Les aparences enganyen. Anem agafant el gustillo a l'aigua freda i a la reconfortant temperatura de 15 graus. En Gispie i jo estem de primera, però en Xals es pela de fred.

És un contrast sorprenent. Aquelles roques que escalant anem pujant, que són tant fortes i semblen tant indestructibles al pas del temps, i ara en tenim unes de molt semblants damunt, per sobre del cap.

Anem passant túnels i escórrecs i anem entrant a "sales" on ens fan explicacions tècnico-històriques de la cova. El moment culminant és quan en una d'elles ens dónen un fang per a que ens empastifem la cara. Diuen que fa tornar la pell més fina, però a mi em sembla que funciona més aviat com un protector tèrmic per la cara, que no portem coberta. I és que ara entrem a la part més fonda de la cova, i per tant més freda. Hi ha uns brolladors d'aigua que podríem dir que són l'origen dels escórrecs per on hem passat.

Al sortir ens avisen que segurament trobarem un grup de visitants "normals" de les coves-museu, i que ens miraran amb cara d'estranyats. Efectivament els trobem i de sobte ens convertim en homes de Neantherxals i de Cromalord. Fa força efecte veure'ns amb la cara enfangada i fent el troglodita.. molt divertit!

Un cop a fora ens ruixen per desenfangar-nos i després d'una dutxa ràpida ja hem acabat la nostra primera experiència espeleològica. Lògicament no deixarem que sigui la única.

Ferrata pel Montsant

Dissabte toca la ferrata de la Morera de Montsant. Senzillament genial.

Som quatre. Aquest cop però ens acompanya el Jordi de Vilaseca. Sota un Sol infernal ens anem aproximant a la via. En Xals (que ja l'havia feta) ens avisa que és molt vertical, i de fet ho és més del que ens pensàvem (almenys jo).

Una línia amb moltes escales que en alguns trams sembla que en siguin dues, perquè queden força separades horitzontalment, però poc a poc anem pujant.

Arribem a l'agulla per accedir-hi s'ha de passar un petit pont que va molt bé per agafar confiança i veure com cal posar els peus. A l'inici hi ha alguna barra que fimbreja i la veritat, posa més emoció (per si no n'hi havia prou) a la ferrata.

La roca s'eleva solitària cel amunt i sembla interminable, però al final hi ha una mica de pla per contemplar el magnífic paratge que l'envolta. A més, és ideal per agafar forces (sobretot morals) per encarar el pont tibetà.

El més fotut és abandonar "la roca ferma" per aventurar-te a un cable que travessa un forat d'alçada més que considerable. Un cop ets amb els dos peus al pont, només cal avançar, i un cop ets a l'altra banda te'l mires amb orgull de la prova superada.

Ara ja arribem a la roca final, que consta d'escalons i cadenes que et fan fruïr de la sensació de verticalitat. Em sembla que se m'ha curat el vertígen. El suau vent en ràfegues li acaba de donar el toc adrenalínic a la fita.

Un cop dalt de tot hi teníem una sorpresa. Se senten trons a l'altre vessant de muntanya i no pas massa lluny. Mirem de trobar el camí de baixada i després d'un intent semi-fallit ja estem baixant a un bon ritme mentre ens comencen a atrapar les primeres gotes de pluja. És un plugim molt refrescant i agradable que no arriba a mullar.

Més endavant en Raül detecta uns falcons que ens sobrevolen, i mig distrets i assedegats com mai arribem al poble. Refrescos al bar i cap a casa.

Ja en podem explicar una altre!

Anem a entrenar

Dijous a la tarda. Pleguem de la feina i anem a entrenar a Vila-seca. Passem per l'Aldi per agafar una mica de berenar. Fem la paret i després muntem el tinglado per intentar passar la porta. En realitat és el segon dia que escalem sols i ja comencem a fer invents amb les cordes. L'experiència està molt bé però ens fa falta més força als braços.

Seguirem entrenant.

L'estrena

Feia unes hores que havíem arribat de la ferrata, i ja havíem quedat per dimarts per anar a provar la corda, però jo tenia el mono..
- Quedem demà al matí?
- Anem a Vilaseca?
- Sí, truquem al Gispie que vingui també ok?
- D'acord

Diumenge al matí, després de la mitja hora llarga de retard típica i mítica del Gispie anem a Vilaseca. Desenredar la corda no és gens fàcil tot i que sembla que estava molt ben plegada... la veritat és que estava feta un bon embolic. Entre estires i arronses i sota la direcció del Xals la desfem i li trèiem els arrissats. Ei Xals, te n'adones que ara fem sorollet? Va va, que gravem un vídeo. Som uns frikiiiiiiiiiiiiissss!!!

Molt bé, va puja tu primer que ja t'asseguro jo, i en Gispie pot anar fent fotos. En Xals com de costum arriba a dalt sense masses complicacions i en poc temps, sort que hi ha un mosquetó que fa de reunió i ens fa les coses més fàcils! El gri-gri va de conya però la corda és massa nova i rellisca un munt, així que cal anar amb compte i jugar molt amb el tacte. Descens irregular però ja li estic agafant el tacte al gri-gri.

Seguidament puja el Gispie i jo segueixo assegurant.. És el seu primer contacte amb una paret i sembla que li agrada, no ho veu massa clar però va tirant amunt. Arriba al punt crític una mica ginyat (hi ha una presa que es mou) però se'n surt com un campió. Al cap de poc ja és a la campana. De seguida li agafa el tranquillo a això de baixar, està fet un crack!
- Què Gispie, fan mal els braços ara, eh?
- Buah! Tu diràs!

És el meu torn. Vaig pujant i salvo el punt crític millor del que em pensava, gairebé fàcil diria.. però just després em faig un embolic perquè no m'adono que tinc la cinta girada i passo la corda malament.

En Xals m'intenta explicar què passa i al final ho veig clar, passo bé la corda i segueixo amunt, però he perdut massa temps i forces amb l'embolic, i en arribar a l'últim pas, em flaquegen els braços. Li dic a en Xals que m'asseguri bé que reposaré un moment. Uff.. val, ara sí. Un últim esforç.. Ja sóc dalt de tot! Visca! Foto de lluïment i preparats per baixar. Just quan em deixo anar per començar el descens faig una caiguda en sec i en picat de 3 metres.
– Xec! què fots?
- Has vist on sóc?
Em giro i efectivament en Xals estava contra la paret. És un joc de contrapesos poc igualat i ara em toca remuntar una mica per treure la cinta que s'ha quedat més amunt. Tornem-hi. En Gispie deix la càmara i ajuda en Xals a fer contrapès, ara sí. Quina estrena!!

Un cop és hora de plegar ens mirem la corda perquè ara s'ha de plegar i clar.. com ho fem? Va intentem-ho.. en Xals que és un crack la plega a la primera.

Estem triunfats! El dia de la nostra estrena amb el nostre propi material més bé o més malament ens n'hem sortit. Ueeee!

Vinga doncs! Fins la propera!!

La Ferrata

Casualitats, allò que dèiem... resulta que en Raül té un amic que és muntanyeru i tenen pendent de fa temps d'anar a fer una via ferrata... vinga va, que ens apuntem... quedem per dissabte.

Dissabte matí. Anem a Mont-roig i fem l'esmorzar al "campament base" és dir al bar de sota de cal Quim. Som en Raül, el Quim, el Xals i jo.

Sortim tots quatre amb el Jeep del Quim direcció sud cap a les muntanyes d'Hospitalet de l'Infant. Una carena molt maca en mig de la serra de Mestral que en Quim insisteix que no deixem de fotografiar. És una llàstima que tota aquella zona estigui cremada.

Arribem caminant per un senderó a l'inici de la carena i ens equipem per començar la ferrata. Nusos, harnés, mosquetons, 8... tot correcte. Som-hi! Ara puja, ara baixa, escalons, roques.. unes vistes gairebé a ull d'ocell molt reconfortants i al final.. un rappel.

Era la primera vegada que en feia, i va ser una prova de foc pel meu vertígen. En Xals intentava animar-me mentre m'assegurava però jo no em veia ben posicionat per començar. Mirant avall vaig pensar... bah.. no és tant! i de fet.. no ho era.. una baixada plàcida i sense entrebancs gràcies a un 8 i una doble corda que van funcionar de primera.
Un cop tots quatre a baix semblava que es girava mal temps i vam decidir que era millor no arriscar i tornar al cotxe tot i que ens quedava pendent un tros. Així que.. au! a dinar al campament base!

Tot dinant un noi del bar ens va explicar que hi ha dues vies més molt a prop de la que acabàvem de fer.. i és que el món està ple de casualitats.

L'inici del frikisme

Mitjans de Juny.
SMS: Dissabte a les 3 de la tarda a la Pastoreta. Anem a escalar!
Escenari: Arbolí
El mestre: Der Kletterer
Els deixebles: El tàndem Xals - Lord

Anem a escalar amb el mestre kletteriano per excel·lència, i això marca un abans i un després. Ens acompanyen en Ceci i la seva xicota i més tard s'incorpora un altre crack. En Paco ens ensenya tot el procediment, els nusos, com fer servir el gri-gri, assegurar, com posar els peus i les mans.. tota una classe teòrico-pràctica. Un cop ja ho teníem força dominat en Paco i en Ceci ens fan una demostració de les acrobàcies que es poden fer (però que no s'han de fer): lluites entre escalador i assegurador, descensos en questió de dècimes de segon, elongacions inesperades de la corda... una mica més i el mestre kletterer es queda sense descendència.. ai la pedra!!

Estem tota la tarda fent parets fins que els braços ens diuen prou. Acabem rebentats però hi ha alguna cosa dins nostre que ens diu que repetirem. Els peus de gat m'han anat molt bé, i l'endemà en comentar-ho amb el Xals la nostra il·lusió es fa cada cop més gran. Havíem alimentat el cuc i estàvem decidits a repetir.. però quan? quan?

Uns dies després (acompanyats per un imponent caprapat Raül) el tàndem Xals-Lord s'equipava amb corda, mosquetons, cintes, vuits... just en aquell moment i sense saber-ho del tot, ens estàvem convertint. Era l’inici del frikisme.

Història de casualitats

Casualitat I: Neix el cuc, aventura total

Eren les 11 del matí mentre feia la memòria del projecte de final de carrera, veig que es connecta en Paco i em diu.. ara vaig a fer uns tiros.. tiros?? què és això? M'explica que se n'anava a escalar, i amb un rampell de sana bogeria vam fer un cop de cap, cap.. cap a Arbolí!

A mig camí m'adono que anem amb el dipòsit en reserva i jo sense tenir ni idea del que m'esperava... corda, cintes, mosquetons, harnés... Entre uns peus de gat de segona mà i un Paco inspirat que m'anava dient tot el que havia de fer ("posa aquet peu allà", "aquí tens una mà collonuda", "va que ja ho tenim!") per fi vaig arribar a dalt. Campana!!!!! i ara a baixar.. La idea de quedar-te penjat per una corda en mig d'una paret en un cul de món no és gaire reconfortant, o.. potser si? Vam fer un parell de parets de poc nivell però va ser suficient com perquè aquella experiència de palpar la roca amb els dits i notar-ne la escalfor del Sol em despertés noves sensacions que se'm barrejaven amb la nostàlgia de les meves caminades per muntanya. Quins temps!

De tornada em feien mal els braços i em notava alguna capa menys de pell a les mans.. però ja tenia ganes de repetir.. i més quan per fi vam arribar a la gasolinera, i després a casa. Sans i estalvis!

Casualitat II: El tàndem

Finals de Maig. Fa dies que diem que hauríem de fer algo.

- Una excursió no Xals?

- Mira doncs saps què? L'altre dia em vaig comprar uns peus de gat i una mica de material perquè vam anar a fer ferrates amb uns.. i m'agradaria molt provar d'anar a escalar algun dia..

- Ah! doncs jo hi vaig anar un dia i em va agradar molt, ja li diré al mestre kletterer que ens prengui!

- Però amb ganes de provar-ho o de fer-ne sovint?

- Sí sí, la idea seria anar-hi sovint...

- Doncs fet!

- Collonut!

Casualitat III: L'encontre providencial

Inicis de Juny. Portes d'accés a REXAM, La Selva del Camp.

- Ostia Paco! Què fots per aquí?
- Hombre jefe! Mira que vinc a portar uns paquets..
- Caram quina fragoneta més guapa tiu!
[...]
- A vere si quedem per escalar que en Xals m'ha dit que té ganes de provar-ho..
- Ah perfecte! doncs ja t'avisaré, que tenim pensada una sortida d'aquí a dos setmanes...

Una setmana més tard... Riing riing.. Xals, m'estic comprant uns peus de gat. He parlat amb el mestre i diu que aquest dissabte anem a escalar, què et sembla?

Casualitat IV: Vila-seca

En Xals coneix un noi de Vila-seca, en Jordi. Quedem amb ell al pavelló de Vila-seca i ens ensenya que just darrera hi ha una paret equipada, i quina paret!! Té varies vies en vertical d'uns 8 o 10m d'alçada i unes quantes amb desnivell invertit i una de penjada del sostre.

Decidim que serà el nostre "banc de proves" i lloc habitual d'entrenament. A més a més és molt tranquil i pel matí no hi toca el Sol. És un gran què.

Fem un parell de proves d'adherència i concluim que la pell és un bon adherent, però que els peus de gat ajudent molt.

Quan tinguem material ja vindrem, i tant que vindrem!