and.. we are back!

la sensació de la corda...

l'alçada que s'imposa davant nostre..

els peus de gat que apreten..

el magnesi que t'abrasa els dits..

el click click de les cintes..

el 8..

el meu amic harnés..

el gri-gri..

No. No ho hem oblidat. Encara sabem escalar!

Esperem que sigui l'inici d'una bona tanda de cordades. Tenim nous reptes, i nous companys de corda.

Com diu el Xals, la qüestió però és... Reeeeee Amuuuuunt!! ;-)

La Mola... mola!

Bones!

Dissabte vam anar a la Mola de Colldejou amb els de la AEC Reus, és una sortida que es fa cada any seminocturna amb autocar i ressupó inclòs. Érem tota la colla: Xals, Gispie, Ferry, Carlota, Anna i Lord. Sí, les respectives dones també van vindre!!

Es tracta de sortir del poble de Colldejou i tirar amunt fins al cim de la Mola. Un cop allà veure la posta de Sol, sopar de motxilla i baixar a la llum de la lluna. Un bon pla, però si li sumem que ja gairebé a dalt de tot hi ha una cova... Genial!

Els k.i.a. vam anar a la cova en un rampell d'exploradorisme, pensant que seria una obertura a la roca poc profunda. Per sorpresa nostra la cova travessa tota la muntanya, amb estalactites, etalagmites, sales prou comfortables, passos molt curiosos i molt estrets, i tot això amb una refrescant temperatura ambient. Al final de la cova hi ha una obertura exterior amb una anella per fer un ràppel. Tot un descobriment.

La veritat és que els k.i.a. no vam fer masses fotos, però aquí en teniu una que val molt la pena.

Digueu-me il·luminat si voleu.

kia a Youtube!

Arriba "abraçant muntanyes" el nostre primer vídeo locu-patxangueru penjat a Youtube.

De moment podreu disfrutar del trailer

kia - abraçant muntanyes(trailer)


Més endavant ja penjarem el vídeo sencer

La Ferrata de la Trona

Un any de corda i estrena del casco.


S'ha de dir que les vaig passar canutes, perquè em va agafar un atac de vertígen allà al mig. Sort del Xals que m'animava. Sabeu que deia que seria l'última ferrata? MENTIDA!


Bé, us poso unes fotos perquè vegeu la fita.

















Avís per als que volgueu anar-hi. És curta, però força tècnica. No la recomano a algú que no hagi escalat mai.



Enllaç per més dades: http://www.latrencanous.com/ferrata/ferratadelatrona.html

FELICITATS!!

31536000 segons

525600 minuts

8760 hores

365 dies

Avui la nostra corda BEAL fa un any!!

Felicitats!

Congratulations!

Tous nous compliments !

Iep!!_

Tinc unes ganes d'abraçar muntanyes!!!!!!!!!!!

Trekorientació Prades-Poblet

No, no estem morts.

Després d'un llarg període kia-inactiu, aquest seria el titular.

Què hem fet? Bàsicament hattrickejar i seguir a Sant Nicolau Pistoler per totes les contrades fotent trabucades a tort i a dret.

Però hem tornat, i tornem a fer... KIAAAAAAAA!!

Aquest cop la Trekorientació Prades-Poblet , ens acompanyen el Gispie i el Ferry. Ens inscrivim a la cursa per parelles, K.I.A. contra Informàtics. Acabem exhausts, havent patit fred, pluja, sol i xafogor i amb un poc meritori temps de més de 6 hores en completar el recorregut, però amb l'orgull d'haver completat la prova i haver trobat les 30 balisses. Sí senyor! ho hem fet!

Anècdotes

La balissa 21, indicacions: prop del camí, paret de roca, poc visible, cova.

Hmmm.. paret de roca... cova... Oueee!! toca escalar! Doncs vinga, a buscar pels racons més xungus de tota la paret de roca a vere si trobem la cova. Nantrus vinga enfilar-nos roques amunt, a vere si trobàvem la cova. Després de 45 minuts de fer el cabra per allà, efectivament, estava a peu del camí, a l'inici de la paret de roca, una mica amagat i sota una roca que feia un rafal tipo cova de 3 metres. Sort que el Gispie, en un moment de despistadesa col·lectiva, veu la llum de la casualitat, i eureka! Balissa 21 al sac, que rucs que som, i que divertit!

Com que ens apuntàvem a última hora, no teníem autocar. Solució? 2 cotxes. Resultat: Festival de viatgets Prades-Poblet amb cotxe.

Per cert, a la baixada final, el Gispie es fot una torçada i té el genoll fomut. Mala sort, això el tindrà apartat de l'activitat esportiva.

El Ferry i el Xals van a la següent. Jo seré a Irlanda. Ens veiem aviat!

FEEC

Ahir al vespre vam fer oficial el nostre registre a la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya.

Ara ja estem federats! Kiaaaaaaaa!!!!

El crit de guerra

Kiiiiiiiiiiiiaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!

K.I.A. Im Deutschland!

Doncs sí!! Dintre del nostre recorregut europeu del Five Nations tour vam anar a escalar a Aachen, Alemanya.

Just al costat de l'hotel teníem un centre esportiu on hi havia una sala dedicada a l'escalada. Més de 800m2 de parets equipades que podíem escalar. Un monitor ens va acompanyar en la primera ja que es voia assegurar que sabíem el que ens fèiem.

Vam xerrar una mica i el tiu havia escalat a Siurana. Com que va veure que ja sabiem el què feim va marxar a netejar la cuina del restaurant del polisportiu.

I nantrus vam fer el Kiaaaaa de rigor i després... Res, amunt! Una paret molt alta amb desnivell invertit cap a la part final, i després pràctiques amb inclinacions. Quina triomfada!!

Últimes novetats

Fa dies que no escrivim res. La lesió de'n Xals als genolls ha interromput el ritme frenètic d'escalada.

La bona notícia és que dissabte vam anar a escalar a Vilaseca. Es recupera favorablement tot i que encara nota molèsties.

Diumenge que ve els K.I.A. marxem al Five Nations Tour. Esperem poder-vos donar una alegria abans de tocar el dos.

Salut a tots!

El Niu de l'Àliga

Després d'un matí d'escalada, descoberta de runes, creus i orinals prop de la font del Llop a La Mussara, ens n'anem cap a Alcover. Fem escala a l'Agrària per dinar una mica i tot seguit anem fins l'ermita del Remei.

Entre Alcover i Mont-Ral hi ha un paratge natural molt maco, i que sovint tenim oblidat, o ens és desconegut. Ens endinsem a la muntanya seguint de prop el curs del riu Glorieta i amb un passeig de mitja horeta ens plantem a un salt d'aigua de gran bellesa. El Niu de l'Àliga.

Us recomano l'excursió, val la pena. (sobretot si fas una capbussada en pilotes a l'aigua freda!!)

El fantasma Agustín

Només arribar a La Mussara i començar a desplegar trastes apareix un grupet que diuen.. seiem aquí... (aquí... just damunt nostre). Resulta que un d'ells és ex-escalador i com que veu que pengem la corda comença a donar-nos consells. És un tal Agustín que després d'haver-nos assessorat llargament i estar-nos observant un bona estona ens diu.. "oye, una cosa, yo no quiero ser pesado ni parecer fantasma pero..." escoltem el consell i un cop ja ha marxat, ens quedem tots callats per un instant.

Seguidament fem la nostra, és a dir anar escalant roca-parets segons la nostra visió clàssico-esportiva de l'escalada. El kia-índex de graus de dificultat es divideix en tres nivells: A: assolit, I: intentat i K: kaput. Això sí, per respecte als nostres predecessors i en especial al mestre der Kletterer conservarem els "+" per augmentar el significat del nivell.

El primer objectiu semi-seriós és fer campana a totes les parets del sector de Can Simiro. L'altre dia amb el Gispie vam fer la Deimos, i avui toca la Fobos (que no hi és) i la "sense nom" que serà la que farem.

El Gispie s'anima a obrir-la i se'n surt millor que bé. El Xals com de costum ho fa fàcil i jo, com també de costum m'encallo en un pas. Ho torno a intentar i al final amb una estirada li agafo el punt i en un moment ja sóc dalt.

Això de l'escalada és un 40% fortalesa física i un 60% fortalesa mental. Em sembla que Gispie i Xals estan bastant equilibrats, però a mi em cal entrenar més la segona.

Vila-seca a la australiana

Avui ha estat un dia mític. Ja sé com es senten els Australians!!

Hem fet una tarda d'entrenament força complerta. Ferry i Gispie ens acompanyen i sorprenentment han assolit amb èxit la via d'iniciació molt millor que l'últim cop.

Gispie de primer i Ferry assegurant, i després Ferry de segon i Gispie assegurant. Ja només els fem falta per fer els nusos, quin parell!!

Els K.I.A. provem la que va de cap per avall. Amb un rampell de ganes em decideixo a pujar de primer, però només l'obro fins a mig camí. En Xals remata la jugada al cap d'un parell d'intents. S'ha de tenir bons braços!! (o poc pes per aguantar)

Xals ets un crack! i si les lletres es moguéssin series un bon escriptor!

La primera pedra

Aquest cop repetim Mussara en Gispie i jo. Just quan arribem al "ruin village" trobem una agradable temperatura de 15 graus i un vent agosarat que preludia mal dia per fer escalada i converteix l'agradable sensació de fresca en una preocupant sensació de fred. Decidim que una mica de caminada pel bosc serà el millor.

Mica en mica ens anem aclimatant i el propi bosc ens fa de recer. No anem gaire lluny i es tracta més d'un passeig que d'una caminada però anem fent descoberta de camins, racons i senderons que entren i surten de l'antic poblat. Visitem les runes i a l'altre banda de carretera trobem unes pedres sospitoses. Apartant una mica la pinassa es pot llegir una inscripció en memòria d'un tal Boby (suposadament un gos). Tot plegat ens fa molt entretingut el matí.

Cap a quarts de 12 el vent es calma i aprofitem per fer una via de les curtes. Ens sorprenen un regitzell de 4x4s plens de guiris anglesos i russos que ens miren amb cara d'incrèduls o com si fóssim marcianus. Fem un top rope per més seguretat ja que la paret és curta però no la coneixem. La veritat és que un cop salves el punt crític ja ho tens fàcil per arribar a dalt i fer campana.

Un matí complert: passejada pel bosc, turisme i escalada! És la primera pedra d'una llarga llista que mica en mica anirem completant.

Estrenem el Ferry

A tot Ferry li arriba la seva hora. L'hora.. d'escalar, obviament! I això que no ho veia gens clar! Mite'l com puja!

Anem a Vila-seca al banc de proves i trobem un grup d'escaladors que fa un parell d'anys que s'hi dediquen. Dóna gust veure gent que en sap.. En fi, nosaltres a lo nostru. En Xals fa l'ascens sense masses complicacions (com de costum) i el Ferry que cada cop que mira avall exclama un "aaai la puteee!" que fa que en Xals i jo ens tronxem de riure.

Arribat el meu torn es comença a fer de nit i amablement el personal del pavelló ens encèn els llums de la pista. Això d'escalar de nit és una autèntica passada!!

PD: En Ferry ens ha creat un fòrum d'escalada que trobareu a l'apartat de Links.

St Tornem-hi

Dissabte Dar Ta Can, sant tornem-hi. Portem un bon ritme, i aquest cop els K.I.A. pugem a fer el segon intent de la via amb nom de mosqueperro. Ens endinsem enmig de les roques per anar a penjar la corda, i és que farem un top rope, mètode poc ortodox però efectiu si més no. Igualment deixem les forces en l'intent, i és que deu ser de massa nivell, o és que no sabem trobar-hi el punt. Al menys hem tingut unes vistes molt maques des de dalt de la via.Com que estem una mica decebuts decidim anar a fer un tomb per mirar noves parets a la recerca d'alguna que sigui més del nostre nivell. Anem a explorar les vies que hi ha just sota del "Ruin Village" de La Mussara. Sembla que n'hi ha algunes de maques que tenim ganes de provar. Unes quantes fotos aprofitant les magnífiques vistes i cap a casa.

Tarda lliure

Aprofitant que tinc la tarda lliure (i això costarà de repetir) dimecres cap a quarts de cinc el Xals i jo anem a escalar, com no, a La Mussara.

Guiats pels papers que vam trobar a internet establim objectiu: Dar ta can. En Xals fa cim després d'una bona estona i forces intents fallits. Jo ho intento una vegada i una altre però no aconsegueixo sortir-me'n, comença a caure el vespre i un parell de metres més amunt de la meva mà no hi veig roca, hi veig boira. Pleguem corda i cap a casa que hi falta gent.

Les imatges de la jornada no ténen cordes, sinó asfalt, perquè encara que no tenim un BMW, ens agrada conduir.

El parbulari

- Avui anem al parbulari.
- No fotis! El parbulari? Ja no tenim edat no?
- No, és que no es tracta d'edat, sinó de nivell!
- Com?

Prop del Refugi de la Mussara hi ha una zona teòricament per principiants a l'escalada que n'hi diuen el parbulari. Tot té una explicació.



Doncs jo... Sincerament...Potser els parbulitus d'avui en dia estan molt preparats però em sembla que era una paret més aviat de EGB eh?

Espeleologia

Tot el que puja, baixa. Doncs no podiem baixar més, aquest cop roca subterrània. Les coves de l'Espluga de Francolí. Tot va ser idea del Ferry, però no vam tardar gens en apuntar-nos hi. Comencem l'aventura.. el primer pas és posar-se el tratge tèrmic. En el vestidor es viuen autèntiques escenes de cinema còmic.

A l'expedició ens acompanyen un grup de russos, una parella i un matrimoni amb un nen. En total som 15 acompanyats de dos monitors molt de la conya.

Una agradable nova experiència comença quan ens fan entrar amb el tratge ja posat en una bassa d'aigua per aclimatar-nos al medi. Els carburs fan una pudor considerable i és que el de'n Ferry té una mica de fuga... però al final ho solucionem. Entrem a les coves per la part de museu i de seguida que arribem al fons ja trobem el primer pas és un foradet que sembla que no hi hagi de passar ningú, però s'hi passa molt bé i fàcil. Les aparences enganyen. Anem agafant el gustillo a l'aigua freda i a la reconfortant temperatura de 15 graus. En Gispie i jo estem de primera, però en Xals es pela de fred.

És un contrast sorprenent. Aquelles roques que escalant anem pujant, que són tant fortes i semblen tant indestructibles al pas del temps, i ara en tenim unes de molt semblants damunt, per sobre del cap.

Anem passant túnels i escórrecs i anem entrant a "sales" on ens fan explicacions tècnico-històriques de la cova. El moment culminant és quan en una d'elles ens dónen un fang per a que ens empastifem la cara. Diuen que fa tornar la pell més fina, però a mi em sembla que funciona més aviat com un protector tèrmic per la cara, que no portem coberta. I és que ara entrem a la part més fonda de la cova, i per tant més freda. Hi ha uns brolladors d'aigua que podríem dir que són l'origen dels escórrecs per on hem passat.

Al sortir ens avisen que segurament trobarem un grup de visitants "normals" de les coves-museu, i que ens miraran amb cara d'estranyats. Efectivament els trobem i de sobte ens convertim en homes de Neantherxals i de Cromalord. Fa força efecte veure'ns amb la cara enfangada i fent el troglodita.. molt divertit!

Un cop a fora ens ruixen per desenfangar-nos i després d'una dutxa ràpida ja hem acabat la nostra primera experiència espeleològica. Lògicament no deixarem que sigui la única.

Ferrata pel Montsant

Dissabte toca la ferrata de la Morera de Montsant. Senzillament genial.

Som quatre. Aquest cop però ens acompanya el Jordi de Vilaseca. Sota un Sol infernal ens anem aproximant a la via. En Xals (que ja l'havia feta) ens avisa que és molt vertical, i de fet ho és més del que ens pensàvem (almenys jo).

Una línia amb moltes escales que en alguns trams sembla que en siguin dues, perquè queden força separades horitzontalment, però poc a poc anem pujant.

Arribem a l'agulla per accedir-hi s'ha de passar un petit pont que va molt bé per agafar confiança i veure com cal posar els peus. A l'inici hi ha alguna barra que fimbreja i la veritat, posa més emoció (per si no n'hi havia prou) a la ferrata.

La roca s'eleva solitària cel amunt i sembla interminable, però al final hi ha una mica de pla per contemplar el magnífic paratge que l'envolta. A més, és ideal per agafar forces (sobretot morals) per encarar el pont tibetà.

El més fotut és abandonar "la roca ferma" per aventurar-te a un cable que travessa un forat d'alçada més que considerable. Un cop ets amb els dos peus al pont, només cal avançar, i un cop ets a l'altra banda te'l mires amb orgull de la prova superada.

Ara ja arribem a la roca final, que consta d'escalons i cadenes que et fan fruïr de la sensació de verticalitat. Em sembla que se m'ha curat el vertígen. El suau vent en ràfegues li acaba de donar el toc adrenalínic a la fita.

Un cop dalt de tot hi teníem una sorpresa. Se senten trons a l'altre vessant de muntanya i no pas massa lluny. Mirem de trobar el camí de baixada i després d'un intent semi-fallit ja estem baixant a un bon ritme mentre ens comencen a atrapar les primeres gotes de pluja. És un plugim molt refrescant i agradable que no arriba a mullar.

Més endavant en Raül detecta uns falcons que ens sobrevolen, i mig distrets i assedegats com mai arribem al poble. Refrescos al bar i cap a casa.

Ja en podem explicar una altre!

Anem a entrenar

Dijous a la tarda. Pleguem de la feina i anem a entrenar a Vila-seca. Passem per l'Aldi per agafar una mica de berenar. Fem la paret i després muntem el tinglado per intentar passar la porta. En realitat és el segon dia que escalem sols i ja comencem a fer invents amb les cordes. L'experiència està molt bé però ens fa falta més força als braços.

Seguirem entrenant.

L'estrena

Feia unes hores que havíem arribat de la ferrata, i ja havíem quedat per dimarts per anar a provar la corda, però jo tenia el mono..
- Quedem demà al matí?
- Anem a Vilaseca?
- Sí, truquem al Gispie que vingui també ok?
- D'acord

Diumenge al matí, després de la mitja hora llarga de retard típica i mítica del Gispie anem a Vilaseca. Desenredar la corda no és gens fàcil tot i que sembla que estava molt ben plegada... la veritat és que estava feta un bon embolic. Entre estires i arronses i sota la direcció del Xals la desfem i li trèiem els arrissats. Ei Xals, te n'adones que ara fem sorollet? Va va, que gravem un vídeo. Som uns frikiiiiiiiiiiiiissss!!!

Molt bé, va puja tu primer que ja t'asseguro jo, i en Gispie pot anar fent fotos. En Xals com de costum arriba a dalt sense masses complicacions i en poc temps, sort que hi ha un mosquetó que fa de reunió i ens fa les coses més fàcils! El gri-gri va de conya però la corda és massa nova i rellisca un munt, així que cal anar amb compte i jugar molt amb el tacte. Descens irregular però ja li estic agafant el tacte al gri-gri.

Seguidament puja el Gispie i jo segueixo assegurant.. És el seu primer contacte amb una paret i sembla que li agrada, no ho veu massa clar però va tirant amunt. Arriba al punt crític una mica ginyat (hi ha una presa que es mou) però se'n surt com un campió. Al cap de poc ja és a la campana. De seguida li agafa el tranquillo a això de baixar, està fet un crack!
- Què Gispie, fan mal els braços ara, eh?
- Buah! Tu diràs!

És el meu torn. Vaig pujant i salvo el punt crític millor del que em pensava, gairebé fàcil diria.. però just després em faig un embolic perquè no m'adono que tinc la cinta girada i passo la corda malament.

En Xals m'intenta explicar què passa i al final ho veig clar, passo bé la corda i segueixo amunt, però he perdut massa temps i forces amb l'embolic, i en arribar a l'últim pas, em flaquegen els braços. Li dic a en Xals que m'asseguri bé que reposaré un moment. Uff.. val, ara sí. Un últim esforç.. Ja sóc dalt de tot! Visca! Foto de lluïment i preparats per baixar. Just quan em deixo anar per començar el descens faig una caiguda en sec i en picat de 3 metres.
– Xec! què fots?
- Has vist on sóc?
Em giro i efectivament en Xals estava contra la paret. És un joc de contrapesos poc igualat i ara em toca remuntar una mica per treure la cinta que s'ha quedat més amunt. Tornem-hi. En Gispie deix la càmara i ajuda en Xals a fer contrapès, ara sí. Quina estrena!!

Un cop és hora de plegar ens mirem la corda perquè ara s'ha de plegar i clar.. com ho fem? Va intentem-ho.. en Xals que és un crack la plega a la primera.

Estem triunfats! El dia de la nostra estrena amb el nostre propi material més bé o més malament ens n'hem sortit. Ueeee!

Vinga doncs! Fins la propera!!

La Ferrata

Casualitats, allò que dèiem... resulta que en Raül té un amic que és muntanyeru i tenen pendent de fa temps d'anar a fer una via ferrata... vinga va, que ens apuntem... quedem per dissabte.

Dissabte matí. Anem a Mont-roig i fem l'esmorzar al "campament base" és dir al bar de sota de cal Quim. Som en Raül, el Quim, el Xals i jo.

Sortim tots quatre amb el Jeep del Quim direcció sud cap a les muntanyes d'Hospitalet de l'Infant. Una carena molt maca en mig de la serra de Mestral que en Quim insisteix que no deixem de fotografiar. És una llàstima que tota aquella zona estigui cremada.

Arribem caminant per un senderó a l'inici de la carena i ens equipem per començar la ferrata. Nusos, harnés, mosquetons, 8... tot correcte. Som-hi! Ara puja, ara baixa, escalons, roques.. unes vistes gairebé a ull d'ocell molt reconfortants i al final.. un rappel.

Era la primera vegada que en feia, i va ser una prova de foc pel meu vertígen. En Xals intentava animar-me mentre m'assegurava però jo no em veia ben posicionat per començar. Mirant avall vaig pensar... bah.. no és tant! i de fet.. no ho era.. una baixada plàcida i sense entrebancs gràcies a un 8 i una doble corda que van funcionar de primera.
Un cop tots quatre a baix semblava que es girava mal temps i vam decidir que era millor no arriscar i tornar al cotxe tot i que ens quedava pendent un tros. Així que.. au! a dinar al campament base!

Tot dinant un noi del bar ens va explicar que hi ha dues vies més molt a prop de la que acabàvem de fer.. i és que el món està ple de casualitats.

L'inici del frikisme

Mitjans de Juny.
SMS: Dissabte a les 3 de la tarda a la Pastoreta. Anem a escalar!
Escenari: Arbolí
El mestre: Der Kletterer
Els deixebles: El tàndem Xals - Lord

Anem a escalar amb el mestre kletteriano per excel·lència, i això marca un abans i un després. Ens acompanyen en Ceci i la seva xicota i més tard s'incorpora un altre crack. En Paco ens ensenya tot el procediment, els nusos, com fer servir el gri-gri, assegurar, com posar els peus i les mans.. tota una classe teòrico-pràctica. Un cop ja ho teníem força dominat en Paco i en Ceci ens fan una demostració de les acrobàcies que es poden fer (però que no s'han de fer): lluites entre escalador i assegurador, descensos en questió de dècimes de segon, elongacions inesperades de la corda... una mica més i el mestre kletterer es queda sense descendència.. ai la pedra!!

Estem tota la tarda fent parets fins que els braços ens diuen prou. Acabem rebentats però hi ha alguna cosa dins nostre que ens diu que repetirem. Els peus de gat m'han anat molt bé, i l'endemà en comentar-ho amb el Xals la nostra il·lusió es fa cada cop més gran. Havíem alimentat el cuc i estàvem decidits a repetir.. però quan? quan?

Uns dies després (acompanyats per un imponent caprapat Raül) el tàndem Xals-Lord s'equipava amb corda, mosquetons, cintes, vuits... just en aquell moment i sense saber-ho del tot, ens estàvem convertint. Era l’inici del frikisme.

Història de casualitats

Casualitat I: Neix el cuc, aventura total

Eren les 11 del matí mentre feia la memòria del projecte de final de carrera, veig que es connecta en Paco i em diu.. ara vaig a fer uns tiros.. tiros?? què és això? M'explica que se n'anava a escalar, i amb un rampell de sana bogeria vam fer un cop de cap, cap.. cap a Arbolí!

A mig camí m'adono que anem amb el dipòsit en reserva i jo sense tenir ni idea del que m'esperava... corda, cintes, mosquetons, harnés... Entre uns peus de gat de segona mà i un Paco inspirat que m'anava dient tot el que havia de fer ("posa aquet peu allà", "aquí tens una mà collonuda", "va que ja ho tenim!") per fi vaig arribar a dalt. Campana!!!!! i ara a baixar.. La idea de quedar-te penjat per una corda en mig d'una paret en un cul de món no és gaire reconfortant, o.. potser si? Vam fer un parell de parets de poc nivell però va ser suficient com perquè aquella experiència de palpar la roca amb els dits i notar-ne la escalfor del Sol em despertés noves sensacions que se'm barrejaven amb la nostàlgia de les meves caminades per muntanya. Quins temps!

De tornada em feien mal els braços i em notava alguna capa menys de pell a les mans.. però ja tenia ganes de repetir.. i més quan per fi vam arribar a la gasolinera, i després a casa. Sans i estalvis!

Casualitat II: El tàndem

Finals de Maig. Fa dies que diem que hauríem de fer algo.

- Una excursió no Xals?

- Mira doncs saps què? L'altre dia em vaig comprar uns peus de gat i una mica de material perquè vam anar a fer ferrates amb uns.. i m'agradaria molt provar d'anar a escalar algun dia..

- Ah! doncs jo hi vaig anar un dia i em va agradar molt, ja li diré al mestre kletterer que ens prengui!

- Però amb ganes de provar-ho o de fer-ne sovint?

- Sí sí, la idea seria anar-hi sovint...

- Doncs fet!

- Collonut!

Casualitat III: L'encontre providencial

Inicis de Juny. Portes d'accés a REXAM, La Selva del Camp.

- Ostia Paco! Què fots per aquí?
- Hombre jefe! Mira que vinc a portar uns paquets..
- Caram quina fragoneta més guapa tiu!
[...]
- A vere si quedem per escalar que en Xals m'ha dit que té ganes de provar-ho..
- Ah perfecte! doncs ja t'avisaré, que tenim pensada una sortida d'aquí a dos setmanes...

Una setmana més tard... Riing riing.. Xals, m'estic comprant uns peus de gat. He parlat amb el mestre i diu que aquest dissabte anem a escalar, què et sembla?

Casualitat IV: Vila-seca

En Xals coneix un noi de Vila-seca, en Jordi. Quedem amb ell al pavelló de Vila-seca i ens ensenya que just darrera hi ha una paret equipada, i quina paret!! Té varies vies en vertical d'uns 8 o 10m d'alçada i unes quantes amb desnivell invertit i una de penjada del sostre.

Decidim que serà el nostre "banc de proves" i lloc habitual d'entrenament. A més a més és molt tranquil i pel matí no hi toca el Sol. És un gran què.

Fem un parell de proves d'adherència i concluim que la pell és un bon adherent, però que els peus de gat ajudent molt.

Quan tinguem material ja vindrem, i tant que vindrem!