El Niu de l'Àliga

Després d'un matí d'escalada, descoberta de runes, creus i orinals prop de la font del Llop a La Mussara, ens n'anem cap a Alcover. Fem escala a l'Agrària per dinar una mica i tot seguit anem fins l'ermita del Remei.

Entre Alcover i Mont-Ral hi ha un paratge natural molt maco, i que sovint tenim oblidat, o ens és desconegut. Ens endinsem a la muntanya seguint de prop el curs del riu Glorieta i amb un passeig de mitja horeta ens plantem a un salt d'aigua de gran bellesa. El Niu de l'Àliga.

Us recomano l'excursió, val la pena. (sobretot si fas una capbussada en pilotes a l'aigua freda!!)

El fantasma Agustín

Només arribar a La Mussara i començar a desplegar trastes apareix un grupet que diuen.. seiem aquí... (aquí... just damunt nostre). Resulta que un d'ells és ex-escalador i com que veu que pengem la corda comença a donar-nos consells. És un tal Agustín que després d'haver-nos assessorat llargament i estar-nos observant un bona estona ens diu.. "oye, una cosa, yo no quiero ser pesado ni parecer fantasma pero..." escoltem el consell i un cop ja ha marxat, ens quedem tots callats per un instant.

Seguidament fem la nostra, és a dir anar escalant roca-parets segons la nostra visió clàssico-esportiva de l'escalada. El kia-índex de graus de dificultat es divideix en tres nivells: A: assolit, I: intentat i K: kaput. Això sí, per respecte als nostres predecessors i en especial al mestre der Kletterer conservarem els "+" per augmentar el significat del nivell.

El primer objectiu semi-seriós és fer campana a totes les parets del sector de Can Simiro. L'altre dia amb el Gispie vam fer la Deimos, i avui toca la Fobos (que no hi és) i la "sense nom" que serà la que farem.

El Gispie s'anima a obrir-la i se'n surt millor que bé. El Xals com de costum ho fa fàcil i jo, com també de costum m'encallo en un pas. Ho torno a intentar i al final amb una estirada li agafo el punt i en un moment ja sóc dalt.

Això de l'escalada és un 40% fortalesa física i un 60% fortalesa mental. Em sembla que Gispie i Xals estan bastant equilibrats, però a mi em cal entrenar més la segona.

Vila-seca a la australiana

Avui ha estat un dia mític. Ja sé com es senten els Australians!!

Hem fet una tarda d'entrenament força complerta. Ferry i Gispie ens acompanyen i sorprenentment han assolit amb èxit la via d'iniciació molt millor que l'últim cop.

Gispie de primer i Ferry assegurant, i després Ferry de segon i Gispie assegurant. Ja només els fem falta per fer els nusos, quin parell!!

Els K.I.A. provem la que va de cap per avall. Amb un rampell de ganes em decideixo a pujar de primer, però només l'obro fins a mig camí. En Xals remata la jugada al cap d'un parell d'intents. S'ha de tenir bons braços!! (o poc pes per aguantar)

Xals ets un crack! i si les lletres es moguéssin series un bon escriptor!

La primera pedra

Aquest cop repetim Mussara en Gispie i jo. Just quan arribem al "ruin village" trobem una agradable temperatura de 15 graus i un vent agosarat que preludia mal dia per fer escalada i converteix l'agradable sensació de fresca en una preocupant sensació de fred. Decidim que una mica de caminada pel bosc serà el millor.

Mica en mica ens anem aclimatant i el propi bosc ens fa de recer. No anem gaire lluny i es tracta més d'un passeig que d'una caminada però anem fent descoberta de camins, racons i senderons que entren i surten de l'antic poblat. Visitem les runes i a l'altre banda de carretera trobem unes pedres sospitoses. Apartant una mica la pinassa es pot llegir una inscripció en memòria d'un tal Boby (suposadament un gos). Tot plegat ens fa molt entretingut el matí.

Cap a quarts de 12 el vent es calma i aprofitem per fer una via de les curtes. Ens sorprenen un regitzell de 4x4s plens de guiris anglesos i russos que ens miren amb cara d'incrèduls o com si fóssim marcianus. Fem un top rope per més seguretat ja que la paret és curta però no la coneixem. La veritat és que un cop salves el punt crític ja ho tens fàcil per arribar a dalt i fer campana.

Un matí complert: passejada pel bosc, turisme i escalada! És la primera pedra d'una llarga llista que mica en mica anirem completant.

Estrenem el Ferry

A tot Ferry li arriba la seva hora. L'hora.. d'escalar, obviament! I això que no ho veia gens clar! Mite'l com puja!

Anem a Vila-seca al banc de proves i trobem un grup d'escaladors que fa un parell d'anys que s'hi dediquen. Dóna gust veure gent que en sap.. En fi, nosaltres a lo nostru. En Xals fa l'ascens sense masses complicacions (com de costum) i el Ferry que cada cop que mira avall exclama un "aaai la puteee!" que fa que en Xals i jo ens tronxem de riure.

Arribat el meu torn es comença a fer de nit i amablement el personal del pavelló ens encèn els llums de la pista. Això d'escalar de nit és una autèntica passada!!

PD: En Ferry ens ha creat un fòrum d'escalada que trobareu a l'apartat de Links.

St Tornem-hi

Dissabte Dar Ta Can, sant tornem-hi. Portem un bon ritme, i aquest cop els K.I.A. pugem a fer el segon intent de la via amb nom de mosqueperro. Ens endinsem enmig de les roques per anar a penjar la corda, i és que farem un top rope, mètode poc ortodox però efectiu si més no. Igualment deixem les forces en l'intent, i és que deu ser de massa nivell, o és que no sabem trobar-hi el punt. Al menys hem tingut unes vistes molt maques des de dalt de la via.Com que estem una mica decebuts decidim anar a fer un tomb per mirar noves parets a la recerca d'alguna que sigui més del nostre nivell. Anem a explorar les vies que hi ha just sota del "Ruin Village" de La Mussara. Sembla que n'hi ha algunes de maques que tenim ganes de provar. Unes quantes fotos aprofitant les magnífiques vistes i cap a casa.

Tarda lliure

Aprofitant que tinc la tarda lliure (i això costarà de repetir) dimecres cap a quarts de cinc el Xals i jo anem a escalar, com no, a La Mussara.

Guiats pels papers que vam trobar a internet establim objectiu: Dar ta can. En Xals fa cim després d'una bona estona i forces intents fallits. Jo ho intento una vegada i una altre però no aconsegueixo sortir-me'n, comença a caure el vespre i un parell de metres més amunt de la meva mà no hi veig roca, hi veig boira. Pleguem corda i cap a casa que hi falta gent.

Les imatges de la jornada no ténen cordes, sinó asfalt, perquè encara que no tenim un BMW, ens agrada conduir.