Ferrata pel Montsant

Dissabte toca la ferrata de la Morera de Montsant. Senzillament genial.

Som quatre. Aquest cop però ens acompanya el Jordi de Vilaseca. Sota un Sol infernal ens anem aproximant a la via. En Xals (que ja l'havia feta) ens avisa que és molt vertical, i de fet ho és més del que ens pensàvem (almenys jo).

Una línia amb moltes escales que en alguns trams sembla que en siguin dues, perquè queden força separades horitzontalment, però poc a poc anem pujant.

Arribem a l'agulla per accedir-hi s'ha de passar un petit pont que va molt bé per agafar confiança i veure com cal posar els peus. A l'inici hi ha alguna barra que fimbreja i la veritat, posa més emoció (per si no n'hi havia prou) a la ferrata.

La roca s'eleva solitària cel amunt i sembla interminable, però al final hi ha una mica de pla per contemplar el magnífic paratge que l'envolta. A més, és ideal per agafar forces (sobretot morals) per encarar el pont tibetà.

El més fotut és abandonar "la roca ferma" per aventurar-te a un cable que travessa un forat d'alçada més que considerable. Un cop ets amb els dos peus al pont, només cal avançar, i un cop ets a l'altra banda te'l mires amb orgull de la prova superada.

Ara ja arribem a la roca final, que consta d'escalons i cadenes que et fan fruïr de la sensació de verticalitat. Em sembla que se m'ha curat el vertígen. El suau vent en ràfegues li acaba de donar el toc adrenalínic a la fita.

Un cop dalt de tot hi teníem una sorpresa. Se senten trons a l'altre vessant de muntanya i no pas massa lluny. Mirem de trobar el camí de baixada i després d'un intent semi-fallit ja estem baixant a un bon ritme mentre ens comencen a atrapar les primeres gotes de pluja. És un plugim molt refrescant i agradable que no arriba a mullar.

Més endavant en Raül detecta uns falcons que ens sobrevolen, i mig distrets i assedegats com mai arribem al poble. Refrescos al bar i cap a casa.

Ja en podem explicar una altre!