and.. we are back!
En aquest blog hi trobareu un recull de les nostres vivències en el món de l'escalada, les vies ferrates, el senderisme i en general, la sana bogeria dels aventurers muntanyistes que portem dins. Disfruteu-ho!
Un any de corda i estrena del casco.
Ahir al vespre vam fer oficial el nostre registre a la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya.
Doncs sí!! Dintre del nostre recorregut europeu del Five Nations tour vam anar a escalar a Aachen, Alemanya.
Fa dies que no escrivim res. La lesió de'n Xals als genolls ha interromput el ritme frenètic d'escalada.
Entre Alcover i Mont-Ral hi ha un paratge natural molt maco, i que sovint tenim oblidat, o ens és desconegut. Ens endinsem a la muntanya seguint de prop el curs del riu Glorieta i amb un passeig de mitja horeta ens plantem a un salt d'aigua de gran bellesa. El Niu de l'Àliga.
Seguidament fem la nostra, és a dir anar escalant roca-parets segons la nostra visió clàssico-esportiva de l'escalada. El kia-índex de graus de dificultat es divideix en tres nivells: A: assolit, I: intentat i K: kaput. Això sí, per respecte als nostres predecessors i en especial al mestre der Kletterer conservarem els "+" per augmentar el significat del nivell.
El primer objectiu semi-seriós és fer campana a totes les parets del sector de Can Simiro. L'altre dia amb el Gispie vam fer la Deimos, i avui toca la Fobos (que no hi és) i la "sense nom" que serà la que farem.
El Gispie s'anima a obrir-la i se'n surt millor que bé. El Xals com de costum ho fa fàcil i jo, com també de costum m'encallo en un pas. Ho torno a intentar i al final amb una estirada li agafo el punt i en un moment ja sóc dalt.
Els K.I.A. provem la que va de cap per avall. Amb un rampell de ganes em decideixo a pujar de primer, però només l'obro fins a mig camí. En Xals remata la jugada al cap d'un parell d'intents. S'ha de tenir bons braços!! (o poc pes per aguantar)
Xals ets un crack! i si les lletres es moguéssin series un bon escriptor!
Anem a Vila-seca al banc de proves i trobem un grup d'escaladors que fa un parell d'anys que s'hi dediquen. Dóna gust veure gent que en sap.. En fi, nosaltres a lo nostru. En Xals fa l'ascens sense masses complicacions (com de costum) i el Ferry que cada cop que mira avall exclama un "aaai la puteee!" que fa que en Xals i jo ens tronxem de riure.
Arribat el meu torn es comença a fer de nit i amablement el personal del pavelló ens encèn els llums de la pista. Això d'escalar de nit és una autèntica passada!!
PD: En Ferry ens ha creat un fòrum d'escalada que trobareu a l'apartat de Links.
- Avui anem al parbulari.
Una línia amb moltes escales que en alguns trams sembla que en siguin dues, perquè queden força separades horitzontalment, però poc a poc anem pujant.
Arribem a l'agulla per accedir-hi s'ha de passar un petit pont que va molt bé per agafar confiança i veure com cal posar els peus. A l'inici hi ha alguna barra que fimbreja i la veritat, posa més emoció (per si no n'hi havia prou) a la ferrata.
La roca s'eleva solitària cel amunt i sembla interminable, però al final hi ha una mica de pla per contemplar el magnífic paratge que l'envolta. A més, és ideal per agafar forces (sobretot morals) per encarar el pont tibetà.
El més fotut és abandonar "la roca ferma" per aventurar-te a un cable que travessa un forat d'alçada més que considerable. Un cop ets amb els dos peus al pont, només cal avançar, i un cop ets a l'altra banda te'l mires amb orgull de la prova superada.
Ara ja arribem a la roca final, que consta d'escalons i cadenes que et fan fruïr de la sensació de verticalitat. Em sembla que se m'ha curat el vertígen. El suau vent en ràfegues li acaba de donar el toc adrenalínic a la fita.
Un cop dalt de tot hi teníem una sorpresa. Se senten trons a l'altre vessant de muntanya i no pas massa lluny. Mirem de trobar el camí de baixada i després d'un intent semi-fallit ja estem baixant a un bon ritme mentre ens comencen a atrapar les primeres gotes de pluja. És un plugim molt refrescant i agradable que no arriba a mullar.
Més endavant en Raül detecta uns falcons que ens sobrevolen, i mig distrets i assedegats com mai arribem al poble. Refrescos al bar i cap a casa.
Ja en podem explicar una altre!